Llegeix la meva històriaAmaga la història
Una petita història personal…
De petit, viatjar se’m feia una muntanya. Per què?
Doncs perquè significava matinar, anar amunt i avall per llocs que no m’interessaven gaire i acabar dormint en una habitació que no era la meva. Gairebé sempre ens desplaçàvem en cotxe, i els trajectes se’m feien eterns.
Uns anys més tard, la cosa no havia millorat gaire. Marxar volia dir passar dies lluny dels amics del barri i dels videojocs amb què podia crear els meus propis mons. Amb tot allò que m’agradava a casa, quina necessitat tenia d’anar-me’n?
Era durant aquells viatges, lluny de la meva rutina, que els llibres es convertien en el meu refugi. Les històries d’aventures, terror i intriga em mantenien entretingut i aconseguien que, durant unes hores, deixés de trobar a faltar tot el que havia deixat a casa. Aquelles lectures van alimentar una passió que encara m’acompanya.
Mentre esperava que el viatge s’acabés, em delia per saber com continuava l’aventura que tenia entre mans.
El punt d’inflexió
Durant uns quants anys, les sortides a la platja o a la muntanya ja em feien el fet. Passar el dia fora estava bé, però tampoc sentia la necessitat d’anar gaire més lluny.
Fins que l’estiu del 2006 ens vam animar a fer el primer viatge amb amics. Ja teníem prou diners per pagar-nos-el i vam acabar triant la Riviera Maia, a Mèxic. Platja, cocos, bufets i daiquiris sota les palmeres. Reconec que, amb aquell panorama i en bona companyia, no em va costar gaire trobar les ganes de marxar.
Un cop allà, però, vaig descobrir que hi havia alguna cosa que em cridava més que les comoditats de l’hotel. Les ruïnes maies em despertaven preguntes: qui hi havia viscut? Com havien construït tot allò? Quines històries guardaven aquelles pedres?
Passejant entre aquelles construccions i escoltant-ne les històries, retrobava una sensació coneguda: les ganes de saber més, d’imaginar altres vides, de descobrir què hi havia més enllà. Era la mateixa curiositat que em feia passar pàgines durant els viatges de petit.
Entre els sabors que descobria, les excursions a la selva i els banys als cenotes, vaig començar a entendre què em podia oferir un viatge. Aquella vegada, l’aventura també passava fora dels llibres. I jo hi era.
Viatjar sense viatjar
Des d’aquell estiu del 2006, la manera de viatjar ha canviat força. La globalització ens ha acostat llocs que abans sentíem llunyans, però pel camí sembla que hem perdut una mica aquella sensació de descoberta. Allò que abans ens trobàvem per sorpresa, ara sovint ja ho hem vist, comparat i afegit a una llista abans de sortir de casa.
Els reels, els packs de viatge i els vols low-cost formen part del nostre dia a dia. Ens arriben imatges de tot arreu, propostes d’escapades i itineraris que ens diuen què no ens podem perdre. De vegades, em pregunto quant d’espai queda per descobrir un lloc si ja sabem què n’esperem abans d’arribar-hi.
I no és només una qüestió de pantalles. Vivint a Barcelona, pots fer un taller de ceràmica japonesa al matí, dinar ramen, participar en una cerimònia del te a la tarda i sopar sushi al vespre. Tot plegat, a milers de quilòmetres del Japó. Sabors i experiències que abans potser hauries conegut viatjant ara són a tocar de casa.
El meu jo petit n’hauria estat encantat! Al d’avui, però, li costa no pensar en aquella primera descoberta a Mèxic i preguntar-se si, amb tot tan a l’abast, encara deixem prou espai perquè el món ens sorprengui.
Viatges amb propòsit
Què significa viatjar, doncs, avui dia? Per a mi, hauria de ser alguna cosa més que acostar-se a un lloc icònic, fer-s’hi una selfie i compartir-la a les xarxes. Sigui l’estàtua de la Llibertat, l’illa de Santorini o la Gran Muralla de la Xina.
Tots volem visitar els indrets més bonics del món. Però si ens limitem a seguir els mateixos itineraris i acumular les mateixes fotografies, acabem alimentant una massificació que desgasta allò que els fa únics. Darrere de cada lloc hi ha persones que hi viuen, costums que perduren i històries que difícilment descobrirem si només hi passem per dir que hi hem estat.
Passar un cap de setmana a Amsterdam tampoc vol dir conèixer els Països Baixos. Els vols directes ens acosten a una ciutat en poques hores, però entendre un país demana més temps i més curiositat. A mesura que m’allunyo del que ja em resulta familiar, apareixen preguntes que abans ni tan sols m’havia fet.
Per això, cada vegada m’atrau més perdre’m en un lloc que desconec i dedicar temps a entendre’l. Escoltar com algú parla del lloc on ha crescut, preguntar per una tradició o descobrir la llegenda que dona nom a una muntanya. És en aquests moments que sento que el viatge pren sentit: quan m’enduc històries que m’apropen al lloc i a la gent que hi viu.