Allò que alimentes creix: les lliçons del vuitè treball d’Hèracles
Complementa el relat de les eugues de Diomedes.
Segur que més d’una vegada has tingut la sensació que certs tipus de problemes et perseguien. Podries pensar que tens mala sort, o fins i tot que algú t’ha llançat alguna mena de maledicció. De vegades, però, una part del problema és allò que continuem alimentant sense adonar-nos-en.
Volem reduir l’estrès, però mantenim un ritme de vida que no ens permet desconnectar. Volem deixar enrere una discussió, però la reproduïm mentalment una vegada i una altra. Volem abandonar un mal hàbit, però continuem envoltant-nos dels estímuls que ens hi fan tornar.
És una contradicció tan humana com comuna. Ens molesta el resultat, però sovint preservem intactes les causes que el mantenen viu.
Els hàbits, les emocions i fins i tot els conflictes tenen una característica en comú: allò que repetim tendeix a consolidar-se. Cada vegada que alimentem un comportament, li donem una mica més de força. I allò que al principi semblava petit pot acabar ocupant molt més espai del que mai hauríem imaginat.
La història de les eugues de Diomedes porta aquesta idea fins a un extrem monstruós.
Diomedes, rei dels bistons i fill del déu Ares, mantenia unes eugues salvatges que s’alimentaven de carn humana. No es tractava simplement d’animals perillosos que haguessin aparegut per casualitat. Era el mateix rei qui havia fomentat aquella naturalesa brutal alimentant-les d’aquesta manera.
Quan Hèracles arriba a Tràcia per capturar-les, no s’enfronta només a unes bèsties ferotges. S’enfronta al resultat d’anys d’haver alimentat deliberadament una força destructiva.
Alimentar el monstre
Cap monstre es manté viu sense alguna cosa que l’alimenti. Les eugues de Diomedes s’havien convertit en criatures terribles perquè algú havia reforçat aquella conducta una vegada i una altra. En aquesta lectura del mite, la crueltat de qui les alimenta acaba definint el comportament de les eugues.
Aquesta és una idea fàcil de traslladar a la nostra vida quotidiana.
La ràbia creix quan tornem constantment al record de l’ofensa. L’enveja es reforça quan mesurem contínuament la nostra vida amb la dels altres. Una addicció es consolida cada vegada que cedim davant l’impuls que l’alimenta. Fins i tot l’ego pot arribar a deformar-nos quan necessita constantment reconeixement, poder o admiració per continuar satisfet.
Això no significa que qualsevol emoció negativa sigui dolenta per si mateixa. El problema apareix quan la convertim en aliment habitual. La repetició pot reforçar el patró.
Diomedes no va trobar unes eugues monstruoses. Les va criar així.
I aquesta és probablement la primera gran lliçó del mite: allò que alimentes creix.
L’efecte bumerang
En la versió que segueix el nostre relat, la història es torna encara més simbòlica quan Diomedes acaba devorat per les mateixes eugues que havia alimentat durant anys amb altres víctimes. La imatge és tan extrema com significativa.
Diomedes creia dominar les eugues. Ell decidia què menjaven, qui les mantenia tancades i qui utilitzava la seva ferocitat en benefici propi. Però havia creat una força que ja no entenia de lleialtat, propietat ni control. Al final, el monstre no distingeix entre amo i víctima.
Aquesta mena d’efecte bumerang es repeteix sovint en la vida real.
- L’ambició pot ajudar-nos a avançar fins que comença a exigir més temps, més sacrificis i més renúncies de les que estem disposats a assumir.
- El ressentiment pot semblar una manera de conservar la memòria d’una injustícia, però pot acabar afectant més profundament qui el manté que no pas qui va provocar l’ofensa.
- La necessitat de control pot començar com un intent de protegir-nos i acabar convertint-nos en esclaus de tot allò que intentem controlar.
El patró és sempre semblant. Primer alimentem una força perquè creiem que ens serveix. Després necessitem continuar alimentant-la perquè ja forma part de nosaltres. Finalment, correm el risc que sigui ella qui comenci a alimentar-se de nosaltres.
Diomedes acaba sent víctima del mateix comportament que havia fomentat.
Allò que alimentes pot acabar alimentant-se de tu.
El preu de perdre el control
Amb tot, les conseqüències dels nostres monstres no sempre recauen únicament sobre nosaltres.
Durant la captura de les eugues, Hèracles confia temporalment els animals al seu company Abder mentre ell s’enfronta als homes de Diomedes. Les eugues, encara salvatges i lluny d’estar realment dominades, acaben atacant Abder i li provoquen la mort.
Aquest episodi introdueix una altra idea important: capturar un problema no significa haver-lo resolt. Si la causa continua intacta, el problema persisteix.
Hèracles havia aconseguit apoderar-se de les eugues, però encara no les havia domesticat. La força destructiva que Diomedes havia alimentat durant anys continuava existint, i Abder en va pagar el preu.
Aquesta potser és una de les conseqüències més difícils d’acceptar dels nostres propis problemes: no sempre ens afecten només a nosaltres.
Una ràbia mal gestionada pot acabar perjudicant les persones que tenim a prop. Una obsessió pot consumir el temps que abans dedicàvem als altres. Una addicció pot alterar tota una família. Una ambició sense límits pot convertir les persones del nostre entorn en simples obstacles o instruments.
Quan deixem créixer una força sense control, també perdem la capacitat de percebre fins on arribaran les seves conseqüències. I, quan finalment es fan visibles, poden ser molt pitjors del que mai hauríem imaginat.
